Screenshot

Aquest 1 d’octubre, dia internacional de les persones grans, a «la resi» vam estar molt contents perquè en Rossend Coll va ser guardonat, ex-aequo amb Josep Maria Sarri, amb el premi del Consell municipal de les persones grans. Han estat quatre dècades de dedicació constant i generosa i els resultats deixen bocabadats des que aquest home va començar a fer de voluntari electricista en la reforma del primer pis! El cas és que el Sendo, quan dijous passat va recollir el premi, va fer tot un senyor discurs, provant de recollir no només la seva trajectòria sinó, i sobretot, la història de la residència Sagrada Família. Amb molts agraïments i també uns quants calbots per a les institucions que no sempre han estat el suport que ens convenia. En resum, el discurs del Sendo va ser vibrant. I, per si us interessa, el posem aquí complet. Ni que sigui com a testimoni fidel de tot allò que aquell vespre el Sendo va voler dir-nos:

Paraules d’agraïment de Rossend Coll en el lliurament del premi del Consell de la gent gran de Manresa

Excel·lentíssim senyor alcalde, digníssimes autoritats, i tots aquells qui aquest vespre heu volgut acompanyar-nos. Deixeu-me dir abans que res moltes gràcies per aquest reconeixement. I dir també, amb tota humilitat, que és un reconeixement que no m’agrada, que jo no en voldria cap Però si soc aquí aquest vespre és només perquè l’entenc com un reconeixement a quaranta anys de d’un projecte compartit per moltes altres persones. No els parlaré de mi, sinó de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, que ha de ser la veritable destinatària del reconeixement.

Els arbres vells no es poden trasplantar…

L’any 1985 un grup de persones vam reunir-nos per crear una residència de gent gran amb una idea de Pepita Subirana, que deia que havíem de poder envellir al mateix barri on havíem viscut. I que per això ens calia un nou equipament que ens pogués acollir si calia. Va començar a repartir feina i com que jo havia fet d’electricista em va encomanar la part elèctrica… i ja m’hi vaig quedar! També van col·laborar la Maria Teresa i la canalla, l’Anna i el Francesc, amb l’Oriol Fontdevila i molts d’altres, a qui ja aprofito per donar-los les gràcies. Vam posar mans a l’obra doncs, i amb l’empara de l’associació de veïns, vam aconseguir una col·laboració extraordinària del veïnat. I abans de tres anys, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar un equipament per a 9 residents que, des del 2002, depèn d’una fundació sense ànim de lucre.

Amb l’ajuda de tothom

Vull recordar també que gràcies a la coneixença del doctor Selga vam entrar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, d’aquella nova Generalitat de Catalunya. Nualart va ser el primer a encoratjar-nos a tirar endavant, allà on tothom només hi veia dificultats. Aquí també vull fer constar la col·laboració immediata de l’obra social de CaixaManresa, amb la complicitat decidida de Jaume Torras Rodergues. O, poc més tard, la del conseller Antoni Comas…

Aquests primers suports tenen molt valor perquè, aleshores, ningú se’ns acabava de creure. Érem quatre exaltats, però teníem fe, ens ho creiem, i amb constància i esforç la idea va prosperar. Buscar un primer habitatge, començar a fer lluminetes, passar per tots els pisos… i fer molts i molts viatges a Barcelona

Hem crescut molt gràcies a l’esforç de les nostres treballadores

Avui tenim dotze pisos connectats al carrer Vallès, davant per davant de dues torres centenàries totalment rehabilitades. Un conjunt de més de 1000 m² situats al cor del barri i amb un equip de més de 50 treballadores per servir tots i cadascun dels dies de l’any. Atenem fins a 53 places d’estada fixa i 22 en règim de centre de dia. I encara tots aquells que visitem amb el Servei a domicili es a dir a casa seva… Més d’un centenar d’usuaris. Perquè a «la resi» tothom hi té i hi ha trobat sempre el suport necessari! Però això només funciona amb el gran equip de professionals que ara citava. Sense el seu esforç no hauríem pogut pas superar tota mena de dificultats, i fer-ho mirant de conservar els valors originals.

Perquè tot i  l’empenta i la il·lusió d’aquests anys, també hem vist com les normatives esdevenien més complexes, d’una exigència més gran. Una exigència necessària, que hauria d’anar de costat a un millor finançament públic. I aquest finançament públic, també ho he de dir, és clarament insuficient i encara avui ens fa dependre dels donatius i les aportacions particulars. Fins el punt sorprenent que som nosaltres, les entitats del tercer sector, les que hem esdevingut financeres de la Generalitat de Catalunya!

Parlant en plata…

Parlant en plata: avui l’atenció a les persones amb situació de dependència és la parenta pobra de l’administració, que mai acaba de trobar el moment de fer uns pressupostos adequats. Només si en queda! I el resultat son uns sous mínims per una feina molt feixuga i amb poc reconeixement social.

Al capdavall, aquesta situació injusta deixa desatesa la gent gran, aquelles generacions amb qui estem en deute per tot l’esforç que van haver de fer. I la realitat és que costa trobar places públiques o de pagar el cost de les places privades de corporacions financeres que només veuen la vellesa com un negoci. I mentrestant passen ministres i honorables consellers, prometen d’esmenar-ho i… se’n van xiulant.

 No ens hem cansat

I amb tot, nosaltres no ens n’hem cansat. Hem sumat temps i entusiasme, hem rebut donatius i hem signat molts crèdits! Per això avui agraïm aquest reconeixement, que és energia per arribar als quaranta anys, l’aprofito per dir que encara ara, com el primer dia, continuem necessitant el suport del veïnat així com el de totes les administracions públiques.

Un suport no pas per créixer en nombre de residents, sinó per millorar-ne les instal·lacions i els espais dels molt diversos usuaris. I per celebrar plegats una iniciativa comunitària de la que ens en podem sentir orgullosos.

Moltes gràcies!

El dissabte 13 de juny la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família de Manresa va celebrar 38 anys, que aviat és dit. Una estona abans ens vam trobar amb representants municipals per explicar-los i visitar les darreres obres que ara fa un any vam emprendre a la planta baixa del número 6, i que només necessiten una escomesa d’aigua suplementària per aconseguir l’aprovació de bombers. Tot plegat vora 250.000€ a compte de crèdits, invertits no pas per atendre més usuaris sinó per millorar-ne les condicions i adaptar-nos a la normaiva contemporània. Com que en aquella visita s’hi va afegir Toni Mata —veí del barri també, però en aquell moment periodista de Regió7— i la fotògrafa Mireia Arso, l’endemà vam ser notícia al diari. Que començava així: «La Mayra Gómez Kemp, el Joaquín Prat i molts altres personatges han comparegut avui a mitja tarda a l’escenari situat a la meitat del carrer Vallès, al barri de la Sagrada Família, sota un sol de justícia en un dissabte xafogós. Afortunadament, ni els polítics asseguts a primera fila ni la resta d’espectadors han patit d’igual manera els rigors de la temperatura, aixoplugats sota l’ombra d’uns tendals guaridors. L’ocasió, però, s’ho valia: la festa del 38è aniversari de la residència d’avis, un cas singular dins l’ecosistema d’un sector que, com s’ha reivindicat en els parlaments previs, necessita més recursos».

El darrer dia d’agost vam acomiadar Lola Monrós Planas en un funeral sentit i participat. Tenia 88 anys i des de la Residència d’avis també hi vam ser perquè, amb la seva mort, ens venen a la memòria un munt de records. En Rossend Coll, en nom de tots nosaltres, va explicar-ho així:

«La mort de la Lola ens desperta el seu record com a treballadora de la Residència dels primers temps, quan vam començar ara fa 37 anys. Ella ja hi era, com sempre, feinera i disposada a fer el que més fes falta fes, des de la cuina, neteja o l’atenció als residents. Però és que la Lola també havia estat una dona de teatre, una bona comedianta, que al costat del Tabi feia una parella de cine. Al barri, i a les primeres festes de la Residència, al costat de la Pepita, el Josep i tota la colla de treballadores que trobaven temps per assajar… Sort de la Teti que us guiava amb paciència, saber fer i perseverança! El resultat eren uns festivals on tothom gaudia d’allò més. I els anys de les lluminetes? Aleshores que sortíem per fer diners i ajudar a la Residència a seguir creixent, quan ens instal·làvem a la farola del Passeig, tu Lola ens preparaves uns dinars a casa teva amb cassoles de patates rosses, amb cansalada i botifarres, que n’hi havia per tothom i fins en sobrava. Lola, sempre has estat una dona lluitadora amb ganes de viure, que has sabut cuidar a totes les persones que tenies al teu costat. Des de la Residència sempre et recordarem amb molta estimació i gratitud. Gràcies Lola. Descansa  en Pau i a reveure».

Va ser una gran festa, i bé que calia celebrar 37 anys de servei: no hi va faltar de res! Començant per unes fantàstiques Teresines, que van deixar tothom bocabadat. Allò sí que va
ser teatre! El goig de veure dalt de l’escenari des d’avis fins a personal de la casa ens va fer riure molt. Després va arribar el concert de les Argelagues amb cançons populars però arranjades amb un ritme que ens feia bellugar les cames des del primer minut! Al final, berenar popular al pati de la torre, multitudinari i generós. Particularment vam estar molt contents que l’alcalde Marc Aloy ens pogués tornar a acompanyar com també ho va fer el regidor Anjo Valentí. En Rossend Coll, com a president de la Fundació, també els va tornar a reclamar un major suport i implicació de les administracions amb la vellesa, molt especialment ara que hem començat unes altres obres al carrer Vallès número 6, a la planta baixa, ben bé al costat de l’escenari de la festa. Val a dir que tots dos representants polítics es van comprometre a col·laborar en la recerca d’ajudes. I ja estaria tot dit si no fos que, també, aquella tarda vam tenir el goig de la presència dels castors i fures de l’Agrupament escolta Antoni Gaudí, ara que estan celebrant el seu 60è aniversari. Va ser preciós retrobar-los entre els avis, com a mostra d’un treball comunitari que fa dècades que compartim al cor del barri. Una tasca compromesa i que val la pena preservar i mantenir viva…

Aquest dissabte 17 de maig, la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família celebra 37 anys. I ho fa amb una festa al mateix carrer Vallès, entre els habitatges i les dues torres. El programa començarà a les 4 de la tarda amb teatre —Les Teresines— i tot seguit un concert del grup Argelagues —«música d’aires tradicionals en versions que fan pensar en la rauxa, les lluites compartides, i la terra que estimem». També hi haurà berenar popular. A més a més de l’aniversari la festa també vol celebrar les obres d’ampliació que van començar el mes de març i que ben aviat faran possible incorporar un nou pis a la planta baixa de l’equipament.

La Residencia d’avis de la Sagrada Família, a punt de complir 37 anys, creix en un pis mes

Al carrer Vallès, la incorporació d’un nou pis de planta baixa permet guanyar 61m2 de noves instal·lacions que s’afegeixen als onze habitatges que formen l’equipament social, a mes de mes de les dues torres al mateix carrer Vallès.

El pressupost d’obres s’acosta als 150.000 EUR (tots provinents de crèdit) ja que, quan el pis es connecti a la resta de la Residencia, s’aprofitarà per reformar alguns espais comuns de la planta baixa. D’altra banda, aquest increment d’espai suposa actualitzar els protocols d’evacuació i sectoritzacio en cas d’incendis.

«Amb aquestes obres no guanyarem cap plaça de les que Manresa necessita – manifesta el president de la Fundació, Rossend Coll– però si que millorarem l’atenció dels nostres usuaris perquè estem incorporant noves habitacions individuals i millores als espais comuns, que es el mateix objectiu que fa dos anys ens va moure a reformar el pati de la torre».

Les reformes son imprescindibles per mantenir l’equipament al dia però les ajudes oficials son inexistents, «i com a centre concertat el preu que rebem per resident no sempre permet ni cobrir despeses: ara, com el primer dia fa trenta-set anys, depenem de la bona voluntat del veïnat. Son les seves donacions, de costat a l’actitud d’un equip de mes de cinquanta treballadores les que ens han permès ser on som ara».

El dissabte 1 de juny vam celebrar la festa d’aniversari de la Residència. I és que ja sumem 36 anys. En Rossend Coll, com a president de la Fundació ens ho recordava així: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves,  «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga , i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat: «ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».

Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents.«Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis?  Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics,trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».

Ben cert que, cada vegada més, aquesta fórmula de residència de proximitat és reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. I amb tot, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclamar que aquest tercer sector social on ens situem tenim un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que és absolutament urgent enfortir-ne el seu reconeixement i finançament.

Aquest proper dissabte dia 1 farem la festa celebrant els 36 anys de la Residència d’avis, al carrer, amb el grup de teatre del barri. És obert a tothom, és clar, i sempre s’acaba berenant! Perquè, malgrat les dificultats pròpies del tercer sector en l’àmbit de la gent gran, estem contents del servei que donem: més de 100 usuaris cada dia. Per això en fem festa! I no cal dir-ho hi està tothom convidat!

El dijous 21 de març l’Angela Guitart Domingo va complir els 65 anys i es va jubilar, que ja li tocava! Ha estat catorze anys la cuinera de la Residència. De fet, ella va fer 36 anys de teixidora, però quan ja en tenia 50 es va quedar sense feina. «Estava a l’atur i vaig fer el curset de cuina ben bé per fer alguna cosa, però una vegada que el vaig haver fet vaig venir de prova, un dimarts, a «la resi»… i el divendres em van fer fixa! De maravilla!» Tan fantàstic com que ha estat aguantant la cuina catorze anys amb una dedicació i entusiasme que s’encomanen, veient com la demanada augmentava i els fogons eren sempre els mateixos. Complidora, positiva, animosa. En Sendo Coll deia que l’Angela sempre veia el got ple, fins i tot aquells dies que era buit!  La festa va ser una bona sorpresa, amb un arròs en dos torns per compartir amb tot l’equip de la Residència. Amb flors, regals i fins i tot alguna llagrimeta. Ara es mereix ben bé reposar —i nosaltres, que la trobarem a faltar. Molta sort i moltes felicitats Angela!

Si mai passeu vora el jardí de la Residència d’avis, a la torre que fa cantonada al capdamunt del carrer Gaudí descobrireu que és un espai nou, renovat d’aquest estiu. I sí,  encara fa més goig que no feia, amb un parell de moreres excepcionals, i un xiprer retallat que dona a tothom la benvinguda. Però d’ençà la renovació, hi ha una col·lecció de torretes que llueixen més que mai, florides d’hermoses —begònies, per ser exactes— que són una delícia de mirar. El cas és que el manteniment de la jardineria a la Residència del barri sempre ha estat a càrrec de professionals, un parell de cops o tres a l’any, i la resta ens ho anem fent com bonament podem. Però heus aquí que, un cop tot renovat, la Paquita Magem s’ha fet càrrec de les hermoses, i les cuida amb una dedicació perseverant i entusiasta, eliminant amb amor les fulles que hi sobren i escombrant aquelles que maldament cauen una hora o altra. El resultat salta a la vista, i la Paquita n’està ben orgullosa. Té 82 anys, i en fa cinc que s’està a «la resi», després del seu marit i també la seva germana, «i és per això també ja hi vaig voler venir jo». De professió teixidora, ara es pot dedicar només a les flors, però quan veu l’admiració que la seva tasca desperta us confessa afalagada: «és que jo sóc la mare del Jordi… —Quin Jordi? —Coi! El jardiner!».»