Paquita Magem, jardinera entusiasta

Si mai passeu vora el jardí de la Residència d’avis, a la torre que fa cantonada al capdamunt del carrer Gaudí descobrireu que és un espai nou, renovat d’aquest estiu. I sí,  encara fa més goig que no feia, amb un parell de moreres excepcionals, i un xiprer retallat que dona a tothom la benvinguda. Però d’ençà la renovació, hi ha una col·lecció de torretes que llueixen més que mai, florides d’hermoses —begònies, per ser exactes— que són una delícia de mirar. El cas és que el manteniment de la jardineria a la Residència del barri sempre ha estat a càrrec de professionals, un parell de cops o tres a l’any, i la resta ens ho anem fent com bonament podem. Però heus aquí que, un cop tot renovat, la Paquita Magem s’ha fet càrrec de les hermoses, i les cuida amb una dedicació perseverant i entusiasta, eliminant amb amor les fulles que hi sobren i escombrant aquelles que maldament cauen una hora o altra. El resultat salta a la vista, i la Paquita n’està ben orgullosa. Té 82 anys, i en fa cinc que s’està a «la resi», després del seu marit i també la seva germana, «i és per això també ja hi vaig voler venir jo». De professió teixidora, ara es pot dedicar només a les flors, però quan veu l’admiració que la seva tasca desperta us confessa afalagada: «és que jo sóc la mare del Jordi… —Quin Jordi? —Coi! El jardiner!».»

Centenari Rosario Caro

L’alcalde de Manresa, Marc Aloy Guàrdia, i la regidora Drets Socials i Persones Grans, Mariona Homs Alsina, van visitar-nos a la Residència per tal de lliurar en nom del consistori un obsequi i un ram de flors a Rosario Caro Prada, amb motiu del seu 100è aniversari. La visita va tenir lloc al nou pati, on es va celebrar una festa molt emotiva en què la Rosario va estar acompanyada per familiars, amics i personal de «la resi» que no es van voler perdre aquesta celebració tan especial.

Rosario Caro Prada va néixer 18 de setembre de 1923 a El Rubio (Sevilla) i va venir a viure a Manresa l’any 1949, primer al barri del Poble Nou, i des del 1954 al barri de la Sagrada Família. Té dues filles, quatre nets i 3 besnétes! Durant la seva vida laboral va treballs molts anys cosint seients de cotes per la fàbrica Astral. Rosario Caro sempre havia estat molt vinculada a l’associació de veïns del barri, on participava de moltes de les seves activitats. Ara

, a la residència, li agrada jugar amb les seves amigues a jocs de taula. 

Participem a l’exposició «Gent Nostra»

Només ha durat deu dies, però ens va agradar molt de participar-hi: ha estat l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que vam inaugurar el dijous 13 d’octubre, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, tres de la nostra Residència d’avis Sagrada Família

De fet, es tracta d’alguna cosa més que una mostra mostra fotográfica: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses amb Pep Puig, indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. Les residències, com els avis, som invisibles! I aquest és l’objectiu de Gent Nostra, tal com ho va dir Pep Puig a la presentació: visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa i lluitar contra l’edatisme, el concepte que defineix la discriminació cap a una persona per la seva edat a través d’estereotips socials i prejudicis. Les imatges estan acompanyades d’àudios de tres minuts de durada, en què els i les protagonistes expliquen alguns aspectes destacats de la seva vida.

A la inauguració hi van assistir tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la nostra “Resi”: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens hi va poder acompañar. Hi vam escoltar les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans —Rosa Maria Ortega— i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs.

Però si no hi vau poder anar, encara la podeu veure i escoltar ara mateix, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/

Evocant records al Museu d’Història de Catalunya

Dimecres passat vam ser al Museu d’Història de Catalunya, gràcies al projecte «Apropa Cultura» que uneix equipaments culturals de Catalunya amb les entitats socials, per tal de facilitar l’accés a la cultura a col·lectius en situació de vulnerabilitat. I va ser així que vam reunir fins a tretze avis de «la resi» i gràcies a un magnífic autocar adaptat –sovint ens cal cadira de rodes per desplaçar-nos– vam poder gaudir de la memòria que perviu al Museu d’Història de Catalunya. Que al capdavall és també la nostra, de memòria:  vam gaudir  d’un recorregut pels espais quotidians del segle XIX i XX per tal que la memòria personal de cadascú es trobi amb la memòria col·lectiva. A més, va ser un petit retorn a la normalitat, perquè després de totes les limitacions de la pandèmia, teníem moltes ganes de tornar a anar d’excursió. I encara llàstima que a darrera hora, per un contacte estret, mitja dotzena més d’avis es van haver de quedar a Manresa… I bé, tal com recullen les fotos, vam veure telers tèxtils, premses de vi o una colla d’objectes que avui ja són en desús. També una aula de les escoles franquistes! El tram final acabava en un bar i una casa dels anys seixanta: tot plegat, un esclat de records que vam continuar compartint dinant a la Barceloneta: un bon arròs dels que fan estiu mentre el cap ja barrinava cap on farem la propera: en tenim moltes ganes i volem ser més. Voldríem ser totes i tots, que ens ho mereixem!

Celebrem 34 anys

El proper dissabte 18 de juny esteu tots convidats al concert i ball que farem al carrer Empordà: són 34 anys de servei, i bé es mereixen celebrar-los ara que, finalment, les lleis sanitàries ens ho permeten. Ens hi voldreu acompanyar? A les 6 de la tarda!

Mercè Bacardit, 32 anys de servei i voluntariat

Tot i que aquest estiu ja ho vam fer públic, no ha estat fins aquest mes d’octubre que Mercè Bacardit s’ha acomiadat del Patronat de la Fundació. Des de 1981, han estat gairebé 32 anys de fidelitat al projecte on es va comprometre, i això d’ençà els primers anys. Els seus coneixements d’administració en el ram de la salut ens facilitaven la gestió i, un cop jubilada, va arribar a ser una presència quotidiana al despatx, amb un suport inestimable. Amb la Fundació, la Mercè va esdevenir patrona des del primer dia i només els darrers anys, en la seva etapa d’àvia de fins a cinc nets i nétes, va reduir l’activitat a les reunions mensuals. Ha estat una companya extraordinària, d’aquelles que sempre hi són i, tot i que ara deixi el Patronat, nosaltres només li podem agrair públikcament tanta generositat i dir-li que sempre tindrà les portes obertes d’aquesta casa que és la seva. Moltes gràcies Mercè!

Celebració del 33è aniversari

El dissabte 3 de juliol vam celebrar una tarda d’aniversari: 33 anys de la Residència! Amb en Rossend Coll, president de la Fundació. I amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs Alsina. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes a a els treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències».Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig -els Grans fons d ‘i nversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. Moltes gràcies Mercè! I si en voleu un record més complert no us perdeu la selecció d’algunes de les 300 fotos que ens va passar a Joan Closas! Perquè ja hem sumat trenta-tres anys i ho hem fet amb l’esforç de tothom! 

Yesmine Regués escriu a «El totxo»

Aquest mes de juny, els socis de l’associació de veïns Sagrada Família han rebut la revista semestral «El totxo». A l’interior, un text de la nostra directora feia balanç dels seus primers deu mesos al càrrec. Per l’interès que té, i per si no sou socis, el reproduïm a continuació:

GENT VALENTA

Avui, 25 d’abril de 2021, fa deu mesos que vaig assumir la direcció de la Residència d’avis del Barri de la Sagrada Família.Que valenta, en temps de pandèmia!” em deia molta gent. Valenta… Si bé és cert que em feia respecte assumir aquesta responsabilitat, i més tenint en compte que no tenia cap experiència prèvia dirigint un centre residencial, hi ha trens que passen poques vegades a la vida, i no podia deixar escapar aquesta oportunitat. L’oportunitat de créixer com a professional i com a persona, de tenir el meu propi equip de treball i dirigir-lo per poder atendre el millor possible a la gent gran, de formar part d’una nova família, de poder estar al capdavant d’un projecte tirat endavant amb tantes ganes i amb tanta força com el de la Residència de la Sagrada Família.
La nostra Residència no és una residència qualsevol. És una residència totalment integrada al barri, aixecada amb la voluntat del veïnatge de donar atenció a les persones grans. És una residència petita, familiar, propera, on s’atén a les persones amb tot l’amor possible i centrant-nos en les seves necessitats. I això és el que la fa gran i diferent: poder tractar els residents i els seus familiars com si fossin membres de la nostra pròpia família; poder ajudar els veïns i les veïnes del carrer quan tenen un problema. Aquesta proximitat que sembla tan llunyana en els temps que corren…
No diré que aquests deu mesos han estat fàcils. No només he necessitat un temps d’adaptació i d’aprenentatge, com qualsevol altra persona que inicia una nova etapa professional sinó que, a més, he hagut d’assumir totes les limitacions que la Covid ha imposat als centres residencials i tirar endavant un vaixell que, a finals de juny, semblava que havia encallat. No ha estat fàcil, però podia haver estat molt pitjor. I aquí és on he d’agrair a tot l’equip professional que tinc a les meves mans la seva feina, així que aquestes línies volen ser un homenatge a tots ells i elles.
Valenta… Sabeu qui són els valents i les valentes en aquesta història? Són aquelles persones que, en el pitjor moment de la pandèmia, estaven al peu del canó, batallant contra un virus que s’emportava la vida de les persones. Valents/es són aquells/es que s’aixecaven al matí per anar a treballar sabent que no tindrien equips de protecció per posar-se. Valent el personal que arribava a la Residència sabent que haurien d’acomiadar un/a resident i que li haurien d’agafar la ma en absència dels seus familiars propers. Valents/es els que no vessaven una llàgrima davant la situació que vivien, però que ploraven en silenci. Valents/es els que arribaven a casa seva després de la jornada de treball amb la por i la tristesa ficades al cos però, tot i així, mantenien la calma i s’esforçaven per dir que tot anava bé. Ells i elles són els VALENTS.
I jo només puc donar les GRÀCIES a tot el personal que tinc al meu càrrec, ja sigui personal gerocultor, de neteja i bugaderia, de cuina, a l’equip tècnic. Gràcies per ser tan valents. Per haver-me acollit com ho han fet. Per fer-me sentir com a casa. Per deixar-me formar part d’aquesta gran família. Sense ells i elles, sense el seu treball, sigui quin sigui, la meva feina no tindria cap sentit. I és clar que no sempre és fàcil i que en el dia a dia sorgeixen problemes (a vegades, més dels que voldríem) però veure que l’equip professional posa tota la seva bona voluntat i col·labora dins de les seves possibilitats en solucionar-los, fa les coses molt més fàcils.
Faig balanç d’aquests deu mesos i no puc estar més satisfeta de la feina que estem fent. La Residència ha tornat a agafar vida quan semblava que aixecar el cap era ben difícil. Mica en mica hem tornat a omplir de somriures el nostre centre, casa nostra. Amb nous ingressos, noves esperances que han arribat de la ma de la vacuna, amb el reinici d’alguns serveis que han estat aturats durant mesos. I amb més llibertat, aquesta llibertat tan anhelada després de mesos de tancament, uns mesos que s’han fet molt llargs tant per residents com per familiars. I el més important és que tenim una il·lusió plena en què això segueixi funcionant i que la Residència segueixi viva molts i molts anys, bategant amb la mateixa força que ho fa ara. I estic ben segura que així serà, perquè no és la voluntat d’una persona ni de dues, sinó la
voluntat de tot un EQUIP, un equip que treballa colze a colze, donant-se suport en els bons i en els mals moments. I això és el que ara mateix ens fa grans.
Així que GRÀCIES, GRÀCIES I MÉS GRÀCIES a tots i totes els que feu possible que el que
va començar sent un projecte de barri sigui ara mateix un projecte amb un futur infinit. És un
orgull poder dirigir aquesta Residència.

NOTA: Si mai us trobeu una persona vestida amb una cassaca verda pels carrers del barri, que
sapigueu que esteu davant d’un valenta o una valenta.

NOTA 2: I si mai necessiteu que us ajudem en qualsevol cosa, només heu de trucar el timbre de
casa nostra.

Yesmine Regués Gurt
Directora de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família

Us convidem a celebrar els 33 anys de «la Resi»!

El proper dissabte 3 de juliol celebrarem un trajecte de 33 anys de servei al barri: des que vam inaugurar el 1988 ha plogut força però encara tenim ganes de compartir-ho i fer-ne festa. A les 5 de la tarda al carrer Empordà, amb els Rico-Rico i berenar. Tothom hi és convidat!

Yesmine Regués, nova directora de la Residència

Des del dia 25 de juny de 2020, Yesmine Regués Gurt exerceix com a Directora de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, de Manresa, segons acord del Patronat en sessió ordinària d’aquell mateix mes. Els primers mesos de la seva gestió han anat encaminats especialment a reduir l’impacte de la pandèmia sobre el centre, evitar nous contagis —som centre verd des del mes d’agost— i tornar a la plena ocupació tot assumint les limitacions que els nous protocols sanitaris ens imposen. (Foto del Patronat posterior a la incorporació de Regués, el mes de juliol de 2020)