El dissabte 1 de juny vam celebrar la festa d’aniversari de la Residència. I és que ja sumem 36 anys. En Rossend Coll, com a president de la Fundació ens ho recordava així: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves,  «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga , i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat: «ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».

Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents.«Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis?  Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics,trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».

Ben cert que, cada vegada més, aquesta fórmula de residència de proximitat és reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. I amb tot, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclamar que aquest tercer sector social on ens situem tenim un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que és absolutament urgent enfortir-ne el seu reconeixement i finançament.

 

 

Aquest proper dissabte dia 1 farem la festa celebrant els 36 anys de la Residència d’avis, al carrer, amb el grup de teatre del barri. És obert a tothom, és clar, i sempre s’acaba berenant! Perquè, malgrat les dificultats pròpies del tercer sector en l’àmbit de la gent gran, estem contents del servei que donem: més de 100 usuaris cada dia. Per això en fem festa! I no cal dir-ho hi està tothom convidat!

El dijous 21 de març l’Angela Guitart Domingo va complir els 65 anys i es va jubilar, que ja li tocava! Ha estat catorze anys la cuinera de la Residència. De fet, ella va fer 36 anys de teixidora, però quan ja en tenia 50 es va quedar sense feina. «Estava a l’atur i vaig fer el curset de cuina ben bé per fer alguna cosa, però una vegada que el vaig haver fet vaig venir de prova, un dimarts, a «la resi»… i el divendres em van fer fixa! De maravilla!» Tan fantàstic com que ha estat aguantant la cuina catorze anys amb una dedicació i entusiasme que s’encomanen, veient com la demanada augmentava i els fogons eren sempre els mateixos. Complidora, positiva, animosa. En Sendo Coll deia que l’Angela sempre veia el got ple, fins i tot aquells dies que era buit!  La festa va ser una bona sorpresa, amb un arròs en dos torns per compartir amb tot l’equip de la Residència. Amb flors, regals i fins i tot alguna llagrimeta. Ara es mereix ben bé reposar —i nosaltres, que la trobarem a faltar. Molta sort i moltes felicitats Angela!

Si mai passeu vora el jardí de la Residència d’avis, a la torre que fa cantonada al capdamunt del carrer Gaudí descobrireu que és un espai nou, renovat d’aquest estiu. I sí,  encara fa més goig que no feia, amb un parell de moreres excepcionals, i un xiprer retallat que dona a tothom la benvinguda. Però d’ençà la renovació, hi ha una col·lecció de torretes que llueixen més que mai, florides d’hermoses —begònies, per ser exactes— que són una delícia de mirar. El cas és que el manteniment de la jardineria a la Residència del barri sempre ha estat a càrrec de professionals, un parell de cops o tres a l’any, i la resta ens ho anem fent com bonament podem. Però heus aquí que, un cop tot renovat, la Paquita Magem s’ha fet càrrec de les hermoses, i les cuida amb una dedicació perseverant i entusiasta, eliminant amb amor les fulles que hi sobren i escombrant aquelles que maldament cauen una hora o altra. El resultat salta a la vista, i la Paquita n’està ben orgullosa. Té 82 anys, i en fa cinc que s’està a «la resi», després del seu marit i també la seva germana, «i és per això també ja hi vaig voler venir jo». De professió teixidora, ara es pot dedicar només a les flors, però quan veu l’admiració que la seva tasca desperta us confessa afalagada: «és que jo sóc la mare del Jordi… —Quin Jordi? —Coi! El jardiner!».»

L’alcalde de Manresa, Marc Aloy Guàrdia, i la regidora Drets Socials i Persones Grans, Mariona Homs Alsina, van visitar-nos a la Residència per tal de lliurar en nom del consistori un obsequi i un ram de flors a Rosario Caro Prada, amb motiu del seu 100è aniversari. La visita va tenir lloc al nou pati, on es va celebrar una festa molt emotiva en què la Rosario va estar acompanyada per familiars, amics i personal de «la resi» que no es van voler perdre aquesta celebració tan especial.

Rosario Caro Prada va néixer 18 de setembre de 1923 a El Rubio (Sevilla) i va venir a viure a Manresa l’any 1949, primer al barri del Poble Nou, i des del 1954 al barri de la Sagrada Família. Té dues filles, quatre nets i 3 besnétes! Durant la seva vida laboral va treballs molts anys cosint seients de cotes per la fàbrica Astral. Rosario Caro sempre havia estat molt vinculada a l’associació de veïns del barri, on participava de moltes de les seves activitats. Ara

, a la residència, li agrada jugar amb les seves amigues a jocs de taula. 

Només ha durat deu dies, però ens va agradar molt de participar-hi: ha estat l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que vam inaugurar el dijous 13 d’octubre, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, tres de la nostra Residència d’avis Sagrada Família

De fet, es tracta d’alguna cosa més que una mostra mostra fotográfica: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses amb Pep Puig, indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. Les residències, com els avis, som invisibles! I aquest és l’objectiu de Gent Nostra, tal com ho va dir Pep Puig a la presentació: visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa i lluitar contra l’edatisme, el concepte que defineix la discriminació cap a una persona per la seva edat a través d’estereotips socials i prejudicis. Les imatges estan acompanyades d’àudios de tres minuts de durada, en què els i les protagonistes expliquen alguns aspectes destacats de la seva vida.

A la inauguració hi van assistir tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la nostra “Resi”: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens hi va poder acompañar. Hi vam escoltar les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans —Rosa Maria Ortega— i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs.

Però si no hi vau poder anar, encara la podeu veure i escoltar ara mateix, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/

Dimecres passat vam ser al Museu d’Història de Catalunya, gràcies al projecte «Apropa Cultura» que uneix equipaments culturals de Catalunya amb les entitats socials, per tal de facilitar l’accés a la cultura a col·lectius en situació de vulnerabilitat. I va ser així que vam reunir fins a tretze avis de «la resi» i gràcies a un magnífic autocar adaptat –sovint ens cal cadira de rodes per desplaçar-nos– vam poder gaudir de la memòria que perviu al Museu d’Història de Catalunya. Que al capdavall és també la nostra, de memòria:  vam gaudir  d’un recorregut pels espais quotidians del segle XIX i XX per tal que la memòria personal de cadascú es trobi amb la memòria col·lectiva. A més, va ser un petit retorn a la normalitat, perquè després de totes les limitacions de la pandèmia, teníem moltes ganes de tornar a anar d’excursió. I encara llàstima que a darrera hora, per un contacte estret, mitja dotzena més d’avis es van haver de quedar a Manresa… I bé, tal com recullen les fotos, vam veure telers tèxtils, premses de vi o una colla d’objectes que avui ja són en desús. També una aula de les escoles franquistes! El tram final acabava en un bar i una casa dels anys seixanta: tot plegat, un esclat de records que vam continuar compartint dinant a la Barceloneta: un bon arròs dels que fan estiu mentre el cap ja barrinava cap on farem la propera: en tenim moltes ganes i volem ser més. Voldríem ser totes i tots, que ens ho mereixem!

El proper dissabte 18 de juny esteu tots convidats al concert i ball que farem al carrer Empordà: són 34 anys de servei, i bé es mereixen celebrar-los ara que, finalment, les lleis sanitàries ens ho permeten. Ens hi voldreu acompanyar? A les 6 de la tarda!

Tot i que aquest estiu ja ho vam fer públic, no ha estat fins aquest mes d’octubre que Mercè Bacardit s’ha acomiadat del Patronat de la Fundació. Des de 1981, han estat gairebé 32 anys de fidelitat al projecte on es va comprometre, i això d’ençà els primers anys. Els seus coneixements d’administració en el ram de la salut ens facilitaven la gestió i, un cop jubilada, va arribar a ser una presència quotidiana al despatx, amb un suport inestimable. Amb la Fundació, la Mercè va esdevenir patrona des del primer dia i només els darrers anys, en la seva etapa d’àvia de fins a cinc nets i nétes, va reduir l’activitat a les reunions mensuals. Ha estat una companya extraordinària, d’aquelles que sempre hi són i, tot i que ara deixi el Patronat, nosaltres només li podem agrair públikcament tanta generositat i dir-li que sempre tindrà les portes obertes d’aquesta casa que és la seva. Moltes gràcies Mercè!

El dissabte 3 de juliol vam celebrar una tarda d’aniversari: 33 anys de la Residència! Amb en Rossend Coll, president de la Fundació. I amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs Alsina. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes a a els treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències».Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig -els Grans fons d ‘i nversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. Moltes gràcies Mercè! I si en voleu un record més complert no us perdeu la selecció d’algunes de les 300 fotos que ens va passar a Joan Closas! Perquè ja hem sumat trenta-tres anys i ho hem fet amb l’esforç de tothom!