A la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa, vam celebrar els 34 anys joiosament. La covid comença a quedar enrere i tothom, tenia ganes de festa. Es va programar un concert i també un sopar a la fresca. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no deixés clavats els assistents a la cadira, hi van haver els parlaments de Rossend Coll com a president, Yesmine Regués com a directora i l’alcalde de la ciutat, Marc Aloy. En Rossend Coll, amb el pinzell gruixut es va adreçar a tots els assistents amb agraïment però, també, va qüestionar sense embuts que «les residències encara som la pobra de la galleda, i només rebem atenció o ajuts… si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser una altra galtada i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Recollim allò que sembrem», va sentenciar Rossend Coll. Sobretot perquè tots volem arribar a vells… L’alcalde Aloy no només hi va assentir sinó que en el seu parlament qüestionà tamné l’atenció a la vellesa com un nou negoci contemporani. Sap prou bé que la ciutat encara té aquí mancances…
Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d’en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d’algunes treballadores que dalt de l’escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a base de mongetes, escalivada i botifarra. I a darrera hora, encara ens va aconmpanyar —i ajudar a desmuntar!— la regidora de la gent gran de l’Ajuntament de Manresa, Rosa Maria Ortega. Moltes gràcies també!
