Screenshot
Aquest 1 d’octubre, dia internacional de les persones grans, a «la resi» vam estar molt contents perquè en Rossend Coll va ser guardonat, ex-aequo amb Josep Maria Sarri, amb el premi del Consell municipal de les persones grans. Han estat quatre dècades de dedicació constant i generosa i els resultats deixen bocabadats des que aquest home va començar a fer de voluntari electricista en la reforma del primer pis! El cas és que el Sendo, quan dijous passat va recollir el premi, va fer tot un senyor discurs, provant de recollir no només la seva trajectòria sinó, i sobretot, la història de la residència Sagrada Família. Amb molts agraïments i també uns quants calbots per a les institucions que no sempre han estat el suport que ens convenia. En resum, el discurs del Sendo va ser vibrant. I, per si us interessa, el posem aquí complet. Ni que sigui com a testimoni fidel de tot allò que aquell vespre el Sendo va voler dir-nos:
Paraules d’agraïment de Rossend Coll en el lliurament del premi del Consell de la gent gran de Manresa
Excel·lentíssim senyor alcalde, digníssimes autoritats, i tots aquells qui aquest vespre heu volgut acompanyar-nos. Deixeu-me dir abans que res moltes gràcies per aquest reconeixement. I dir també, amb tota humilitat, que és un reconeixement que no m’agrada, que jo no en voldria cap Però si soc aquí aquest vespre és només perquè l’entenc com un reconeixement a quaranta anys de d’un projecte compartit per moltes altres persones. No els parlaré de mi, sinó de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, que ha de ser la veritable destinatària del reconeixement.
Els arbres vells no es poden trasplantar…
L’any 1985 un grup de persones vam reunir-nos per crear una residència de gent gran amb una idea de Pepita Subirana, que deia que havíem de poder envellir al mateix barri on havíem viscut. I que per això ens calia un nou equipament que ens pogués acollir si calia. Va començar a repartir feina i com que jo havia fet d’electricista em va encomanar la part elèctrica… i ja m’hi vaig quedar! També van col·laborar la Maria Teresa i la canalla, l’Anna i el Francesc, amb l’Oriol Fontdevila i molts d’altres, a qui ja aprofito per donar-los les gràcies. Vam posar mans a l’obra doncs, i amb l’empara de l’associació de veïns, vam aconseguir una col·laboració extraordinària del veïnat. I abans de tres anys, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar un equipament per a 9 residents que, des del 2002, depèn d’una fundació sense ànim de lucre.
Amb l’ajuda de tothom
Vull recordar també que gràcies a la coneixença del doctor Selga vam entrar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, d’aquella nova Generalitat de Catalunya. Nualart va ser el primer a encoratjar-nos a tirar endavant, allà on tothom només hi veia dificultats. Aquí també vull fer constar la col·laboració immediata de l’obra social de CaixaManresa, amb la complicitat decidida de Jaume Torras Rodergues. O, poc més tard, la del conseller Antoni Comas…
Aquests primers suports tenen molt valor perquè, aleshores, ningú se’ns acabava de creure. Érem quatre exaltats, però teníem fe, ens ho creiem, i amb constància i esforç la idea va prosperar. Buscar un primer habitatge, començar a fer lluminetes, passar per tots els pisos… i fer molts i molts viatges a Barcelona
Hem crescut molt gràcies a l’esforç de les nostres treballadores
Avui tenim dotze pisos connectats al carrer Vallès, davant per davant de dues torres centenàries totalment rehabilitades. Un conjunt de més de 1000 m2 situats al cor del barri i amb un equip de més de 50 treballadores per servir tots i cadascun dels dies de l’any. Atenem fins a 53 places d’estada fixa i 22 en règim de centre de dia. I encara tots aquells que visitem amb el Servei a domicili es a dir a casa seva… Més d’un centenar d’usuaris. Perquè a «la resi» tothom hi té i hi ha trobat sempre el suport necessari! Però això només funciona amb el gran equip de professionals que ara citava. Sense el seu esforç no hauríem pogut pas superar tota mena de dificultats, i fer-ho mirant de conservar els valors originals.
Perquè tot i l’empenta i la il·lusió d’aquests anys, també hem vist com les normatives esdevenien més complexes, d’una exigència més gran. Una exigència necessària, que hauria d’anar de costat a un millor finançament públic. I aquest finançament públic, també ho he de dir, és clarament insuficient i encara avui ens fa dependre dels donatius i les aportacions particulars. Fins el punt sorprenent que som nosaltres, les entitats del tercer sector, les que hem esdevingut financeres de la Generalitat de Catalunya!
Parlant en plata…
Parlant en plata: avui l’atenció a les persones amb situació de dependència és la parenta pobra de l’administració, que mai acaba de trobar el moment de fer uns pressupostos adequats. Només si en queda! I el resultat son uns sous mínims per una feina molt feixuga i amb poc reconeixement social.
Al capdavall, aquesta situació injusta deixa desatesa la gent gran, aquelles generacions amb qui estem en deute per tot l’esforç que van haver de fer. I la realitat és que costa trobar places públiques o de pagar el cost de les places privades de corporacions financeres que només veuen la vellesa com un negoci. I mentrestant passen ministres i honorables consellers, prometen d’esmenar-ho i… se’n van xiulant.
No ens hem cansat
I amb tot, nosaltres no ens n’hem cansat. Hem sumat temps i entusiasme, hem rebut donatius i hem signat molts crèdits! Per això avui agraïm aquest reconeixement, que és energia per arribar als quaranta anys, l’aprofito per dir que encara ara, com el primer dia, continuem necessitant el suport del veïnat així com el de totes les administracions públiques.
Un suport no pas per créixer en nombre de residents, sinó per millorar-ne les instal·lacions i els espais dels molt diversos usuaris. I per celebrar plegats una iniciativa comunitària de la que ens en podem sentir orgullosos.
Moltes gràcies!
